chiquilín de bachín

—El mundo es la suma del pasado y de lo que se desprendió de nosotros— Novalis

martes, marzo 11, 2008

Cada matí com aquest

Y cada fin de semana
tiran la casa por la ventana
chilabas y desayuno
de kifi con té moruno
y escriben cartas a su sultana.

Al pis del Raval on visc no hi ha ascensors. Les escales acusen una pendent arriscadament pronunciada per als borratxos que tornen amb la mort de la nit cada matí com aquest. La Madame, regenta del prostíbul del primer pis, els vigila amb el seu quotidià barnús blanc. Està ja farta de rebre les parelles notoriament asimètriques que li toquen el timbre. Alguna vegada se li ha escapat un «Venga, joder, entrad rápido», quan he coincidit en les escales amb la porta oberta i he pogut espiar el seu il·legal paradís. La classe dominant de les prostitutes es l’africana, amb algunes concessions a Centreamèrica. Els seus clients, tan heterogenis, poden ser natius o estrangers, però ningú no amaga certes mirades d’incertesa quan me’ls trobo, cada matí com aquest, per les arriscades escales. Encenc el meu i-pod, comencen a sonar les cançons del Sabina, i surto al carrer Sant Pau. En quintze minuts entro a la feina. Però vull fer veure que no vaig enlloc. Com hereu modélic de la tradició baudelereana, em declaro tot un flâneur barceloní, i decideixo que el fi del meu camí serà el camí mateix. Tot i que d’aquí a una estona pot ser estaré en el meu lloc de treball, decideixo que passejaré.

El «Barri Xino» ja no és només dels xinos des de fa un bon temps. El carrer Sant Pau és una babèlica barreja de skaters anglosaxons i estudiants barcelonins que no entenen si són hippies, progres, bohemis o cool, però que porten les seves olleres de pasta, com si del seu DNI es tractara, i visiten religiosament el CCCB o el Macba, temples de la deesa Cultura. El paisatge comercial tampoc no deixa de ser un pastiche pintorescament multi-ètnic. Des de molt aviat, marroquins oferint «cerveza – beer», erasmus italians, llatinoamericans que parlen cridant en tots els accents castellans imaginables, pakis als locutoris, turistes francesos, filipins amb tendes «Todo a cien», veterans yonkis que van sobreviure a la dècada dels vuitanta estirats al mig de l’asfalt. Confirmo o em faig creure que tots conviuen pacíficament. Fins que a la nit, quan torni de la feina, passin els mossos d’esquadra demanant documents.

Fa fred, tot i que és un hivern considerablement histèric i neuròtic en quant a regularitat térmica es tracta. Mentre creuo la Rambla del Raval, el Sabina i el Pablo Milanés em canten a l’orella una cançó escrita fa més de déu anys: «la madre patria recibe / al inmigrante por peteneras». L’escenari és el mateix, però potenciat. Els cartells de les tendes que innunden el Carrer Hospital, on treballo, estan escrits en llengues que no entenc ni em posaré a estudiar mai. Gairebé no entenc de què parla la gent amb qui em xoco en les insuficients voreres. Henry Ford, certament, no va pensar en els cascs antics de les ciutats europees, quan va inventar l’automóbil. El collage post-modern no és només ètnic, sinó també històric. Treballo a la Biblioteca Nacional de Catalunya, incrustada en el si d’una construcció cristiana medieval, l’Antic Hospital de la Santa Creu. Davant mateix van trobar els presumptes terroristes islàmics que anaven a fer una mica de soroll al Metro, un matí com aquest. Penso en el vigilant que m’acompanya en l’exposició on treballo de recepcionista. Em retrec la meva poca habilitat de flâneur, incapaç d’oblidar la feina ni que sigui una estona abans de començar a fer-la. Com que queden cinc minuts abans de començar, considero que em mereixo un bon esmorzar fugaç amb un cafè amb llet i una ensaïmada.

El vigilant, un home gran que pertany definitivament a un altra època, em parlarà més tard sobre la seva insistent idea principal: «Aquest barri ja no és el que era, noi». De qui és la ciutat?, escric al tovalló tacat de sucre. De ningú, em responc ràpidament. A l’Edat Mitjana, quan la Ciutat Vella i Barcelona eren el mateix, «Raval» significava en àrab «el que hi ha fora de les muralles», el que està marginat. Avui, el barri compte amb la meitat de la seva població d’origen estranger, en la seva majoria, àrabs. Serà justícia poètica o històrica. El vigilant dirà que han tornat per conquerir-nos un altre cop i insistirà en que el Rajoy és l’únic que ho podria impedir, si no fós per lo del diumenge.

El cert és que fins arribar a tenir la suficient confiança, els magrebins que ofereixen «cerveza – beer» no m’han dit mai que també tenen «hachish - hashish». És una escrupulosa mesura que tenen com a regla per defecte. Això, de totes maneres, sol passar no ara sinó de nit, quan els blancs com jo ja han acabat la seva feina o les seves classes, i podran consumir el seu verí oriental. O els caps de setmana, quan, com diu el Sabina «tiran la casa por la ventana». I és cert que sé guanyar-me la seva confiança ràpidament.

El cafè no es refreda més i, com cada matí com aquest, arribaré tard. El vigilant es queixarà sense molt d’èmfasi ni ressó per la meva estabilitat laboral. Com qualsevol, aquest racó del món, escric, no pertany a ningú. Ho confirmo. L’humanitat es va moure constantment per tot arreu durant tota la seva existència. No sembla que ho deixarà de fer. Voldria escriure al tovalló ple de tinta: «l’humà és nòmada per naturalesa». I pensaria que sóc molt lúcid. 

Recordo el que em va explicar el professor d’antropologia abans de morir en les classes brillants que donava. Els carrers no són de ningú, tot i que estiguin plens de càmares vigilants, com aquesta que miro mirar-me a través de la finestra del cafè. Ell deia que en aquesta ciutat, fa no tant, gent encara viva pot ser ha fugit buscant refugi subterrani en aquests carrers que trepitjo i que decideixo solemnement a qui pertanyen. I, tot i que no ho sembli, han deixat la seva petjada tacada de memòria. En tot cas, la ciutat pertany als records col·lectius de la gent que l’ha transitada alguna vegada. Em contradic. Això seria el mateix que dir que la ciutat pertany a tots. I la càmara no l’estem controlant tots. No ho sé resoldre. Bec el cafè. Pago a la filipina que em somriu i em desitja un bon dia. Vull pensar que entro triumfalment a la feina amb només cinc minuts de retard, com cada matí com aquest.

Etiquetas:

7 Comments:

At 10:49 p. m., Blogger Chiquilín de Bachín said...

À, un amigo, me pidió que le escribiera una crónica ficticia en catalán. Le mandé esto. El que quiera la traducción en castellano, puede pedirla amablemente que la mandaré por mail.

 
At 11:48 p. m., Anonymous Em demane sí said...

Óle!
Te done el títol d'"integrat" número 1.I també m'ha agradat molt.:)
Ja et comente alguna coseta.
Besets,ravalino.

 
At 12:19 a. m., Blogger jaqueca comunal said...

Se te cayó una linda frase ahí donde pone lo de la justicia poética o histórica. Muy lindo todo.

 
At 12:48 a. m., Blogger Evalangui said...

Gracias per això, em va fer somriure :D

Encara que, com és natural, també em va crear dubtes de caràcter linguístic em tormenten. Es a dir, nada nou. No et vaig veure a la biblioteca de lletres, qué no era tan fictici això de la de Catalunya o qué?

 
At 2:51 p. m., Blogger Roger said...

;)

 
At 11:02 a. m., Anonymous Anónimo said...

Buena literatura.

Un abrazo,

Náspid

 
At 9:25 p. m., Blogger kariaco said...

Postergué la lectura hasta que tuviera el tiempo suficiente de recorrer la calles del Raval y en català. Gracias por este regalo!!!
Si hay alguna cuestión lingüística desarreglada obviamente yo no me di cuenta.
Salú

 

Publicar un comentario

<< Home