chiquilín de bachín

—El mundo es la suma del pasado y de lo que se desprendió de nosotros— Novalis

viernes, marzo 28, 2008

Noches de invierno (V) o La primavera no llega más



Now the Swan it floated on the English river 
Ah the Rose of High Romance it opened wide 
A sun tanned woman yearned me through the summer 
and the judges watched us from the other side 

I told my mother "Mother I must leave you 
preserve my room but do not shed a tear 
Should rumour of a shabby ending reach you 
it was half my fault and half the atmosphere" 

But the Rose I sickened with a scarlet fever 
and the Swan I tempted with a sense of shame 
She said at last I was her finest lover 
and if she withered I would be to blame 

The judges said you missed it by a fraction 
rise up and brace your troops for the attack 
Ah the dreamers ride against the men of action 
Oh see the men of action falling back 

But I lingered on her thighs a fatal moment 
I kissed her lips as though I thirsted still 
My falsity had stung me like a hornet 
The poison sank and it paralysed my will 

I could not move to warn all the younger soldiers 
that they had been deserted from above 
So on battlefields from here to Barcelona 
I'm listed with the enemies of love 

And long ago she said "I must be leaving, 
Ah but keep my body here to lie upon 
You can move it up and down and when I'm sleeping 
Run some wire through that Rose and wind the Swan" 

So daily I renew my idle duty 
I touch her here and there -- I know my place 
I kiss her open mouth and I praise her beauty 
and people call me traitor to my face

Leonard Cohen, 'The Traitor'

Etiquetas:

2 del pueblo quieren saber de qué se trata

domingo, marzo 23, 2008

Águas de março

É a chuva chovendo,
é conversa ribeira
das águas de março,
é o fim da canseira

Estas aguas de marzo no cierran ningún verano como las de la canción. Más bien despiden un invierno mediopelo en cuanto al frío tibio que azota esta Península, como de costumbre estos últimos años. La vuelta a Buenos Aires después de casi cuatro años de ausencia es arriesgadamente emotiva e intensa para cualquier estabilidad emocional. Nada grave ni muy diferente al anterior regreso del 2004. Un poco de eso que los tangueros llaman nostalgia irremediablemente porteña. Los portugueses podrán jactarse todo lo que quieran de la exclusividad de su saudade. A su lado es un poroto. La vuelta trajo la certidumbre de que en algún momento u otro habrá que regresar para quedarse, al menos, por un tiempo. Para sacarse, al menos, una espina clavada hace mucho tiempo.

El regreso de Buenos Aires resultó un propulsor de vida nueva. La beca de la biblioteca de la facultad pasó al historial del currículum. Pasé a ser un numerito más en una empresucha explotadora de estudiantes universitarios, que tiene el monopolio de los contratos con las instituciones culturales de Barcelona. Me explotan menos que antes, eso sí. La meta era volver a llegar a fin de mes por mis propios medios, sin necesidad de recurrir a la reclusión hogareña de finales de año pasado o los empréstitos del Fondo Monterario Familiar. Y la solución fue el pluriempleo. Concretamente, trabajo de recepcionista en una sala de exposiciones del edificio de la BNC durante las semanas, escribo artículos pagos para MH y redacto noticias culturales para el bisemanario Tribuna Cap de Setmana durante los días libres, toco bossa nova y jazz de fondo con un amigo chelista para un restaurant en Tarragona los fines de semana. A veces hago pis. Cuando tengo tiempo. La recompensa fue este lindo bebé, en oferta y estado cuasi-virginal después de dos años de uso.

El 2008 arrancó acompañado de una vida sentimental con niveles de agitación casanovesca, poligamia y festichola nunca antes visto ni oído para el antaño sacro-casto Chiquilín. Algunos sectores arguyen la elección de la barba frente al candado como un motivo principal. Juliette sostiene que estamos en temporada de exitosa infidelidad recíproca en nuestro siempre constante matrimonio beato. La cuestión fundamental está en que ninguno pille al otro haciendo chanchadas con algún ajeno en el sillón rojo del living. O que no rompamos nada de la diminuta ducha del loft, por desmadres pasionales. Se rumorea que la promiscuidad aún en las parejas beatas es insostenible y que vamos a pedir el divorcio para junio. Pero la realidad es que ella está muy cansada de mis caras malhumoradas por la mañana y de mi atrasadísima limpieza semanal de los domingos. Prometimos seguir viéndonos después de la división de bienes. En el fondo nos queremos.

Etiquetas:

9 del pueblo quieren saber de qué se trata

viernes, marzo 14, 2008

Noches de invierno (IV)

Vamos ao cinema, baby,
vamos nos mandar d'aqui,
vamos nos casar na igreja,
chega de barraco,
chega de pití.

Vamos pra Bahia, dengo,
vamos ver o sol nascer,
vamos sair na bateria,
deixe de chilique,
deixe de siricotico.

Chico Buarque, «Biscate».

Etiquetas:

1 del pueblo quieren saber de qué se trata

martes, marzo 11, 2008

Cada matí com aquest

Y cada fin de semana
tiran la casa por la ventana
chilabas y desayuno
de kifi con té moruno
y escriben cartas a su sultana.

Al pis del Raval on visc no hi ha ascensors. Les escales acusen una pendent arriscadament pronunciada per als borratxos que tornen amb la mort de la nit cada matí com aquest. La Madame, regenta del prostíbul del primer pis, els vigila amb el seu quotidià barnús blanc. Està ja farta de rebre les parelles notoriament asimètriques que li toquen el timbre. Alguna vegada se li ha escapat un «Venga, joder, entrad rápido», quan he coincidit en les escales amb la porta oberta i he pogut espiar el seu il·legal paradís. La classe dominant de les prostitutes es l’africana, amb algunes concessions a Centreamèrica. Els seus clients, tan heterogenis, poden ser natius o estrangers, però ningú no amaga certes mirades d’incertesa quan me’ls trobo, cada matí com aquest, per les arriscades escales. Encenc el meu i-pod, comencen a sonar les cançons del Sabina, i surto al carrer Sant Pau. En quintze minuts entro a la feina. Però vull fer veure que no vaig enlloc. Com hereu modélic de la tradició baudelereana, em declaro tot un flâneur barceloní, i decideixo que el fi del meu camí serà el camí mateix. Tot i que d’aquí a una estona pot ser estaré en el meu lloc de treball, decideixo que passejaré.

El «Barri Xino» ja no és només dels xinos des de fa un bon temps. El carrer Sant Pau és una babèlica barreja de skaters anglosaxons i estudiants barcelonins que no entenen si són hippies, progres, bohemis o cool, però que porten les seves olleres de pasta, com si del seu DNI es tractara, i visiten religiosament el CCCB o el Macba, temples de la deesa Cultura. El paisatge comercial tampoc no deixa de ser un pastiche pintorescament multi-ètnic. Des de molt aviat, marroquins oferint «cerveza – beer», erasmus italians, llatinoamericans que parlen cridant en tots els accents castellans imaginables, pakis als locutoris, turistes francesos, filipins amb tendes «Todo a cien», veterans yonkis que van sobreviure a la dècada dels vuitanta estirats al mig de l’asfalt. Confirmo o em faig creure que tots conviuen pacíficament. Fins que a la nit, quan torni de la feina, passin els mossos d’esquadra demanant documents.

Fa fred, tot i que és un hivern considerablement histèric i neuròtic en quant a regularitat térmica es tracta. Mentre creuo la Rambla del Raval, el Sabina i el Pablo Milanés em canten a l’orella una cançó escrita fa més de déu anys: «la madre patria recibe / al inmigrante por peteneras». L’escenari és el mateix, però potenciat. Els cartells de les tendes que innunden el Carrer Hospital, on treballo, estan escrits en llengues que no entenc ni em posaré a estudiar mai. Gairebé no entenc de què parla la gent amb qui em xoco en les insuficients voreres. Henry Ford, certament, no va pensar en els cascs antics de les ciutats europees, quan va inventar l’automóbil. El collage post-modern no és només ètnic, sinó també històric. Treballo a la Biblioteca Nacional de Catalunya, incrustada en el si d’una construcció cristiana medieval, l’Antic Hospital de la Santa Creu. Davant mateix van trobar els presumptes terroristes islàmics que anaven a fer una mica de soroll al Metro, un matí com aquest. Penso en el vigilant que m’acompanya en l’exposició on treballo de recepcionista. Em retrec la meva poca habilitat de flâneur, incapaç d’oblidar la feina ni que sigui una estona abans de començar a fer-la. Com que queden cinc minuts abans de començar, considero que em mereixo un bon esmorzar fugaç amb un cafè amb llet i una ensaïmada.

El vigilant, un home gran que pertany definitivament a un altra època, em parlarà més tard sobre la seva insistent idea principal: «Aquest barri ja no és el que era, noi». De qui és la ciutat?, escric al tovalló tacat de sucre. De ningú, em responc ràpidament. A l’Edat Mitjana, quan la Ciutat Vella i Barcelona eren el mateix, «Raval» significava en àrab «el que hi ha fora de les muralles», el que està marginat. Avui, el barri compte amb la meitat de la seva població d’origen estranger, en la seva majoria, àrabs. Serà justícia poètica o històrica. El vigilant dirà que han tornat per conquerir-nos un altre cop i insistirà en que el Rajoy és l’únic que ho podria impedir, si no fós per lo del diumenge.

El cert és que fins arribar a tenir la suficient confiança, els magrebins que ofereixen «cerveza – beer» no m’han dit mai que també tenen «hachish - hashish». És una escrupulosa mesura que tenen com a regla per defecte. Això, de totes maneres, sol passar no ara sinó de nit, quan els blancs com jo ja han acabat la seva feina o les seves classes, i podran consumir el seu verí oriental. O els caps de setmana, quan, com diu el Sabina «tiran la casa por la ventana». I és cert que sé guanyar-me la seva confiança ràpidament.

El cafè no es refreda més i, com cada matí com aquest, arribaré tard. El vigilant es queixarà sense molt d’èmfasi ni ressó per la meva estabilitat laboral. Com qualsevol, aquest racó del món, escric, no pertany a ningú. Ho confirmo. L’humanitat es va moure constantment per tot arreu durant tota la seva existència. No sembla que ho deixarà de fer. Voldria escriure al tovalló ple de tinta: «l’humà és nòmada per naturalesa». I pensaria que sóc molt lúcid. 

Recordo el que em va explicar el professor d’antropologia abans de morir en les classes brillants que donava. Els carrers no són de ningú, tot i que estiguin plens de càmares vigilants, com aquesta que miro mirar-me a través de la finestra del cafè. Ell deia que en aquesta ciutat, fa no tant, gent encara viva pot ser ha fugit buscant refugi subterrani en aquests carrers que trepitjo i que decideixo solemnement a qui pertanyen. I, tot i que no ho sembli, han deixat la seva petjada tacada de memòria. En tot cas, la ciutat pertany als records col·lectius de la gent que l’ha transitada alguna vegada. Em contradic. Això seria el mateix que dir que la ciutat pertany a tots. I la càmara no l’estem controlant tots. No ho sé resoldre. Bec el cafè. Pago a la filipina que em somriu i em desitja un bon dia. Vull pensar que entro triumfalment a la feina amb només cinc minuts de retard, com cada matí com aquest.

Etiquetas:

7 del pueblo quieren saber de qué se trata

viernes, marzo 07, 2008

Noches de invierno (III)

Si alguna vez he dado más de lo que tengo
me han dado algunas veces más de lo que doy,
se me ha olvidado ya el lugar de donde vengo
y puede que no exista el sitio adonde voy.

A las buenas costumbres nunca me he acostumbrado,
del calor de la lumbre del hogar me aburrí,
también en el infierno llueve sobro mojado,
lo sé porque he pasado más de una noche allí.

Lo bueno de los años es curan heridas,
lo malo de los besos es que crean adición;
ayer quiso matarme la mujer de mi vida,
apretaba el gatillo… cuando se despertó.

Me enamoro de todo, me conformo con nada;
un aroma, un abrazo, un pedazo de pan
y lo que buenamente me den por la Balada
de la Vida Privada… de Fulano de Tal.

Joaquín Sabina, «Siete cristantemos»

Etiquetas:

2 del pueblo quieren saber de qué se trata